Indira Santos

La Lara, en Dary i una simple amistat

La Lara, en Dary i una simple amistat.

Potser no se’n recorda molt bé d’aquells temps immemorials, però la Lara; una noia de setze anys, era llavors força popular. Tenia moltes amigues, era molt sociable, simpàtica, alegra, estudiosa, responsable i es feia admirar. Això si, com que tenia la reputació de ser la més maca de la classe, tots els nois li anaven al darrere, però a ella no li interessava cap i encara així algunes noies li tenien enveja. Un dimecres a les quatre de la tarda, després de classe es va quedar fent les tasques corresponents, com a presidenta del consell estudiantil. Quan va acabar, va anar a la biblioteca a demanar uns llibres, però no hi havia ningú al càrrec. Va pensar en anar a parlar amb el director, però tampoc hi era, llavors va decidir tornar a classe per recollir les seves coses i marxar cap a casa seva, però es va topar amb en Dary, el noi de la classe del costat i el president del club de futbol , a qui casualment ja coneixia perquè anaven junts a la primària, però no parlaven gaire. Ella se’l va quedar mirant fixament. En Dary no es va immutar, no va dir res, va somriure i se’n va anar. La Lara no ho entenia i tot i així no li va donar gaire importància.
Al dia següent ell va entrar a classe d’aquesta. Ella estava asseguda a la taula parlant amb la seva amiga Elisabet, i encara que es va donar compte de la presència d’en Dary, el va mirar amb curiositat, però no li va fer cas. Ell va fer uns passos i es va plantar davant d’ ella, però aquesta el va ignorar totalment. No podia suportar més la inquietant mirada del noi, que se li clavava a la ment. Aquella trobada, va fer que provoquessin moltes mirades envejoses d’altres noies. La Lara al veure que no podia aguantar aquella incòmoda situació, va arrossegar en Dary, i se’l va emportar a l’aula del club de fotografia. Era una sala petita, estreta i fosca. Es va posar una mica nerviosa encara que poc a poc, es va anar acostumant  a la foscor i hi podia veure millor. La Lara li va preguntar què volia, però immediatament es va fer el silenci i no va haver-hi resposta alguna. Com que no podia aguantar més aquella situació irritant (ja que es feia pesada), va decidir marxar, i quan estava a punt d’obrir la porta, en Dary li va agafar la mà amb força com si no la volgués deixar anar. La Lara es va sobresaltar enseguida i va intentar apartar-se, però no se’n podia desprendre. Encara que li feia mal, no va dir res. Les seves mans eren grans, càlides però fredes a la vegada.

  • Dary, em fas mal... – va balbucejar ella.
En Dary la va deixar anar i no va gosar dir ni una paraula, (pot ser estava avergonyit), però de sobte es va apropar a l’orella de la Lara i tot decidit li va xiuxiuejar amb una veu força tímida o més aviat neguitosa, que si li podia fer un favor. A la Lara no li agradava que se li acostessin gaire a l’orella, perquè era la seva debilitat i va deixar anar un so tímid, encara i així el noi se li anava acostant cada vegada més i més. Ella no ho va poder aguantar i va topar amb una galleda plena d’aigua, la qual cosa va fer-la caure i es van escandalitzar els dos. Ambos van quedar mullats de cap a peus i en Dary en l’acte de intentar tranquil·litzar-la, també es va topar contra la prestatgeria on hi havia les càmeres i va fer-les caure totes.
            Des de fora s’escoltaven els crits d’aquests, i quan menys s’ho esperaven, van obrir la porta; la Lara i en Dary no van poder reaccionar a temps i tots dos es van quedar sorpresos. No era més ni menys que la directora, la Clara François, una dona summament freda i estricta. Al veure als dos individus mal interpretant les situacions, es va sobresaltar de seguida, ja que, no hauria pensat mai que l’alumna estrella, la Lara, estigués fent aquestes bajanades i a sobre amb el Joker (es refereix a en Dary, i fa referència al típic noi que es fica sempre en problemes) del Big State High School.
Tots dos van ser enviats directament a parlar amb el subdirector, Fèlix Santana, un home de bon caràcter, pacífic i relativament simpàtic. La directora els va acompanyar al despatx del subdirector i, l’home que llegia pacíficament el diari es va ajustar les ulleres, es va aixecar i seguidament es va parar primer davant d’en Dary, mirant-lo fixament amb un  somriure més aviat amb intenció; finalment es va acostar a la pobra Lara, (que estava espantada, ja que mai li havien cridat l’atenció)
  • A veure nois... –  va pronunciar el subdirector.
La Lara sense que el deixés acabar la frase es va empassar la saliva i va intentar respirar; en Dary es va fixar amb la reacció de la pobra noia que devia passar-ho força malament, i va decidir parlar ell mateix.
  • Subdirector, tot a sigut idea meva... – va declarar en Dary.
La Lara el va mirar i es va quedar parada i sense paraules. El subdirector convençut de que la seva paraula era certa, va dir a la noia que se’n podia anar i que parlaria amb en Dary. Ella es va sentir més relaxada però alhora inquieta per que no sabia que farien amb el pobre noi.  Preocupada va decidir tornar a classe. Després d’uns trenta-cinc minuts va tornar en Dary una mica desconcertat. Va mirar a la Lara com si estigués fastiguejat, va agafar les seves coses i se’n va anar, deixant a la preocupada noia en sola i en mig de la classe.
Va decidir tornar a casa i al voltant de les sis, la Lara estava intentant acabar de fer tots els deures, però no es podia concentrar i va acabar adormint-se damunt l’escriptori. A les nou del vespre va pujar la seva mare per portar-li alguns entrepans. Se la veia tan cansada que la dona no va gosar interrompre i va posar-li una manta al damunt i va baixar. Al matí es va despertar sobtadament i lo primer que va fer es posar-se a cridar com una boja. Com tal ja sabia, no havia acabat els deures i encara tenia un munt per fer, (només tenia tres dies per acabar-los).
Era divendres a les sis de la matinada, es va dutxar, va canviar-se de roba, es va menjar els entrepans que hi havia damunt l’escriptori i va baixar a la cuina. A la cuina estava el seu pare Charles, un gran empresari econòmic i social. La Lara al veure que ja no podia fer res més, se li va acudir anar de bon matí a la biblioteca. La noia va agafar la seva maleta plena amb els llibres i va sortir de casa amb la bicicleta del seu germà gran, en Miquel, un simple estudiant de la universitat. Per arribar més aviat, va agafar el camí que travessava el parc. Tal com pensava ella, va arribar just a l’hora i va entrar-hi, es va asseure en una taula buida on es va posar de seguida a fer els deures que encara no havia acabat.
Eren les vuit i mitja; després de fer un gran esforç, i acabar tots els deures, va decidir anar a esmorzar alguna cosa i anar de camí cap a l’ Institut (els divendres comencen a les nou). Va sortir de la biblioteca esgotada i amb la bicicleta es va dirigir a la “cafèstisseria”. De sobte la van trucar mòbil. Era la seva mare que estava preocupada al veure que no hi era a casa. Ella li va dir que no es preocupés que havia sortit de casa per estudiar a la biblioteca i que ara mateix es dirigia cap a l’ Institut.
Com li  feia mandra anar a estudiar , es va quedar una estona asseguda en un dels bancs del parc. Instantàneament va aparèixer algú pel darrere, que li va posar la mà a sobre l’espatlla. La Lara es va espantar i es va sobresaltar. Va fotre un crit del mil i es va aixecar ràpidament.
  • Tampoc fa falta que et posis així, presidenta – va declarar.
  • Dary!! Estàs sonat o què? Quasi em dona un atac al cor – va vociferar.
Es va posar a riure, però a la Lara no li va fer gaire gràcia així que es va empipar i va decidir anar-se’n, però en Dary li va agafar pel braç i la va mirar amb expressió seriosa. La noia el va mirar indignada però no va dir res en absolut. A llavors, el noi li va preguntar que feia a aquestes hores del matí. Canviant de tema, aquest li va proposar d’anar amb ell cap al Big State High School, com que es dirigien cap a la mateixa direcció no li va negar i van emprendre el camí.
Va començar a clarejar. El professor de física química i tutor, Martí Solà a les nou del matí estava explicant les formulacions i nomenclatures. La Lara com de costum, estava mirant el cel per la finestra. De sobte l’Elisabet la millor amiga de la Lara, va proposar al professor a fer una acampada, i ell va pensar que seria una bona idea. Al final de la classe, en Martí va anar a parlar amb la professora de francès i directora del centre, Clara François, per proposar-li aquesta idea. La dona el va mirar indignada i van estar parlant una hora sencera. Al final de tant esforços i la dificultat de convèncer-la, en Martí va tornar a classe amb la bona notícia, i els hi va explicar que se’n anirien dintre de tres dies i que passarien cinc dies d’acampada vora el riu. Tots van saltar d’alegria al escoltar les commovedores paraules del professor. Van continuar fent classes i quan va ser l’hora de sortir, tothom se’n va anar a casa esperitats menys la Lara, en Dary i la Elisabet. Tots tres es van quedar sorpresos, llavors, la Lara va proposar d’anar a estudiar a casa seva, la Elisabet no va dubtar i ràpidament va acceptar. La Lara es va quedar mirant a en Dary i aquest va dir que no aniria, la Elisabet va mirar-lo de tal forma que el pobre noi es va veure obligat a cedir.
La Lara va entrar a casa amb la Elisabet i en Dary i instantàniament el pare de la noia es va posar pàl·lid i va quedar bocabadat. La mare va saludar a la Elisabet i va mirar al noi dolçament i li va somriure. La Lara els hi va presentar i ell va saludar correcte i educadament, (la seva actitud era ben normal). Després van pujar a la seva habitació, es van asseure al voltant de l’escriptori i es van posar seriosament a fer els deures de física i química. Tot estava força calmat i silenciós, la Lara no podia aguantar aquella intensa atmosfera i se li va acudir una excusa per conversar.
  • Dary, m’expliques això? No ho entenc gaire... – va preguntar.
  • A veure, mira, si t’hi fixes bé, aquest element es un òxid metàl·lic i l’altre element es un òxid no metàl·lic i ...
La Lara en aquell instant estava distreta i no l’escoltava, de sobte va ser conscient de la situació en la que estava i es va posar nerviosa, el noi incondicionalment se li anava acostant més i la ella cada vegada estava més neguitosa;  la Elisabet notava com la Lara mirava a en Dary. Aquesta va interrompre l’explicació del intel·ligent noi i va dir que baixaria a per unes begudes. Va sortir un moment de la habitació i va tancar la porta amb delicadesa, es va dirigir cap a la cuina on estava la mare de la noia que estava preparant un pastís de nata i uns sucs de taronja exprimida. Aquesta  va tallar tres trossos de pastís, els va posar en un plat juntament amb el suc i els va servir en una safata ben decorada. La mare li va dir que pugés a l’habitació i continués estudiant, que ja vindria ella a portar-li el berenar i va picar-li l’ull. Ella va somriure i va tornar a l’habitació. Després de deu minuts va pujar la mare i va portar-los el berenar, no va dir res però la seva mirada deia molt. La Lara va mirar per un instant al noi i al veure que aquest també la mirava, va girar-li el cap. Estaven cansats i van decidir deixar-ho córrer de moment. A llavors, se li va acudir invitar a ambos a sopar, ja que els dos li havien ajudat molt a estudiar. Van baixar els tres a la cuina i la nena va proposar tal idea a sa mare, ella va acceptar alegrament i el seu pare va dir que no li feia res. La Elisabet no es va negar i va acceptar alegrament, en canvi en Dary s’ho va estar rumiant una estona; però com la mare de la Lara li insistia no ho va poder negar.
A llavors, va insistir que anessin a fer una volta pel parc, mentre ella feia el sopar i que ja els trucaria per telèfon quan arribés l’hora.
Ja era de nit i els carrers estaven foscos, sense gent ni cotxes, només hi havia uns quants fanals que donaven llum. A la Lara li feia por la obscuritat des de ben petita i estava una mica acovardida, en Dary es va fixar en la expressió de la Lara i va preguntar-li si tenia por, ella es va pensar que li volia prendre el pèl i li va dir que no. La Elisabet estava una mica allunyats d’ells. Mentre anaven caminant va sentir uns passos darrera seu i es va girar, però no hi havia ningú i va sospirar tranquil·lament. Ara bé, quan es va tornar a girar cap endavant en Dary no era amb ella ni la Elisabet tampoc. Va començar a esvarar-se i els va començar a buscar pels carrers. Anava tant atabalada que va ensopegar amb el terra i es va fer mal al braç, es va quedar asseguda al terra i a llavors, algú li va posar la mà a l’espatlla. La Lara espantada es va girar sorpresa i va veure a en Dary amb la Elisabet, va sospirar profundament, però de sobte li va caure una llàgrima. El noi va preguntar si li havia passat alguna cosa, ella li va dir que no passava res i que només s’havia caigut (en realitat estava espantada).
Es dirigien fins al parc, i aquesta vegada la Lara, de tant en tant li anava agafant discretament de la samarreta a la noia. En Dary va mirar a la Elisabet i ambos van somriure.

Indira Santos,

 

All rights belong to its author. It was published on e-Stories.org by demand of Indira Santos.
Published on e-Stories.org on 04/08/2011.

 

The author

 

Comments of our readers (0)


Your opinion:

Our authors and e-Stories.org would like to hear your opinion! But you should comment the Poem/Story and not insult our authors personally!

Please choose

Previous title Next title

Does this Poem/Story violate the law or the e-Stories.org submission rules?
Please let us know!

Author: Changes could be made in our members-area!

More from category"Life" (Short Stories)

Other works from Indira Santos

Did you like it?
Please have a look at:

A Long, Dry Season - William Vaudrain (Life)
Pushing It - William Vaudrain (General)